El  Cementiri dels records

Cada matí, el primer  dilluns de cada  mes i   durant  tot  l’any, visito els  “meus  avis de  la Residència”.

Hi dedico  una  bona estona  del  meu temps a  revisar  problemes i medicacions,  malsons i gemecs. 

Poc a poc  i dins  aquesta  capça  de  penes, com  cada  dilluns,  m’he distret  i assegut a vora  els avis;

A prop dels  seus llits  i  tauletes, en els seu  reduït  univers;

recordant per enèsima  vegada  aquell  moment, aquella alegria que es  va emportar  el temps.

Amb d’altres  només hi parla  el silenci:

De  mirades  perdudes en  un pou, i es difícil  esgarrapar-l’hi   un somriure.

 Aquest passat  dilluns,  he deixat  la   meva tasca de  banda, i he resseguint  les seves  lleixes, vora els llits:

Plenes de  fotos: Fills, nets i besnets, nuvis, i també  famílies  senceres.

 D’altres només  tenen una  sola  foto… d’un  amor, i en alguna  tauleta,  no hi havia  cap retrat.

 Avui  no  pregunto  com es  troben, ni com  mengen o dormen, doncs  he  resseguit  una per una, la vida  de  les  fotos  en  cada  racó.

 Sense  voler, he  fet  plorar  mes d’ un avi, Refrescant lis la  memòria, d’un passat  quasi  mort.

 Inclòs el conco  d’ en Pere  tenia  una  foto de  la mili, i la  tieta  soltera, una  de  quan era ben jove;

i el mossèn  amb el bisbe…

 Però en Josep  no en tenia cap de foto, i en preguntar-li  perquè?, m’ha dit:

Soc  solter, sense  família, els amics ja son morts, La  casa  en  runes  o potser  venuda, no  necessito  records  que em  fereixin.

Avui  no  he fet receptes, Però  he  collit  un cistell  de sentiments .

Alguns  tristos, d’altres de joia,…del  cementiri  dels records.